Desde nuestra última concentración pública, el pasado 17 de marzo, algunas cosas han comenzado a moverse. Dijimos entonces que el único idioma que entienden los gobernantes es el de la calle. Y así fue, y los que tantas veces dijeron que no había dinero, hicieron aparecer 1.050 millones. ¿Y qué representa esa suma ?  equivale a lo que los ciudadanos estamos pagando por el  fallido proyecto del depósito de gas de Florentino Pérez en las costas de Tarragona.  Sigamos comparando: esos aumentos han costado tres veces menos que los submarinos que está construyendo Defensa. Y el rescate a las empresas de las autopistas radiales -otro ejemplo - nos costará cuatro veces el dinero que han destinado a los aumentos a los jubilados. 

   A distintos colectivos se les otorgan incrementos que van desde el 1 al 3 %., pero casi cinco millones de jubilados quedan con el 0,25%. Y tengamos en cuenta que algunos de esos incrementos, como el de las pensiones de viudedad tendrían que haber comenzado a aplicarse en el 2012 y subir cada año, pero nunca lo hicieron.  Esa es la realidad. 

    La cuestión no son estos euros repartidos para apaciguar las protestas.

El problema de fondo es que quieren estrangular poco a poco el Sistema Público.

Ellos son gestores de lo público, pero su objetivo es privatizar. Al punto que nada menos que  el presidente del Banco de España, el Sr. Linde, se queja de que muchos de los jubilados han preferido ir pagando una vivienda en lugar de invertir en fondos de pensiones de la banca privada. Ese es su consejo. El Sr. Luis María Linde debe tener un master en desvergüenza.

     Como bien señalaba la Coordinadora Estatal de Jubilados,  estos incrementos son absolutamente insuficientes y no resuelven la situación del sistema público de pensiones que desde hace años necesita reformas que lo hagan viable y sostenible.  Por el contrario, las reformas del 2011 y del 2013, introducen factores que irán reduciendo los ingresos de los pensionistas. Por eso exigimos su derogación.

    Y atención a los jóvenes y a los trabajadores en activo, porque a partir del 1º de enero del año 2019, nadie se podrá jubilar con las condiciones previas al 2011. y además, el recorte de las nuevas pensiones será del 0,5%, acumulativo y revisable.   De esa manera las jubilaciones irán bajando progresivamente. Esas reformas apuntan a la destrucción del sistema público de pensiones. Ese es a medio o largo plazo el objetivo del gobierno y sus cómplices. Por eso decimos que cuando luchamos también lo hacemos por nuestros hijos y nuestros nietos.

   Lo que ellos definen como “inviable”,  porque hay menos cotizantes y más jubilados, es un producto de sus políticas, porque además de la cifra de 3 millones y medio de parados, los nuevos trabajadores son precarios y con sueldos más bajos. Entre otras causas, por la reforma laboral que provocó un retroceso en la situación social y económica de los trabajadores.

   Ni el gobierno, ni gran parte del parlamento se han preocupado estos años por el Pacto de Toledo, acuerdo que durante varios años permitió entre otras cosas acumular un fondo de reserva para situaciones excepcionales y que tenía 68.000 millones de euros en el 2012.  Durante la gestión del partido Popular, sucesivos retiros anuales dejaron prácticamente agotados los fondos.  Lo “excepcional”  fue la gestión del gobierno, la forma en que distribuyó los presupuestos del estado y su desinterés en tomar medidas para garantizar el sistema público de pensiones. Esta situación, no ha sido una fatalidad, tiene responsables.

 

Los ejecutores de esas políticas ya han recibido “premios”.  Nos referimos a la obediencia debida a los dictados de la “troika” europea, que no representa a sus pueblos, sino que actúan como simples testaferros de los verdaderos poderes que son los económico-financieros. El ministro de Economía del Sr. Rajoy, ha sido premiado con la vicepresidencia del Banco Europeo.

  Ya lo anticipamos, y se confirmó. De Guindos ganará un sueldo de 334.000 euros, lo que equivale a 927 euros por día. O sea que ganará en un día lo que no ganan en un mes  millones de jubilados o trabajadores en este país.

   Estos personajes son los que nos suelen pedir paciencia y sacrificio a los ciudadanos. Y sus “compañeros de viaje”  son los altos cargos o los directivos o consejeros de bancos y de grandes empresas que también se autoaplican sueldos millonarios. Los presidentes de los seis mayores bancos privados españoles  ganaron una  media de 3,7 millones de euros al año, eso significa 140 veces más que el salario medio de un ciudadano español según las estadísticas oficiales. Y  los balances de esos bancos, y de esas grandes empresas siguen aumentando beneficios aún durante las crisis, mientras las mayorías sociales son las que padecen sus consecuencias  

     Pero todo esto no es fatalidad ni es accidental. Es un sistema montado y aceitado para beneficiar a pocos perjudicando a muchos. Y eso requiere políticas antipopulares, dispone recortes de sanidad y educación, y necesita leyes de control social, leyes mordaza que limitan derechos y libertades. Están aplicando reformas al Código Penal que se hicieron en el 2015 para combatir el terrorismo de ISIS.  La interpretación de esas normas puede suponer una deriva autoritaria y restrictiva de los derechos y libertades de los ciudadanos en nombre del orden público. Está en riesgo la libertad de expresión y el derecho a la protesta social.  

    Otro engranaje fundamental del control social son la mayoría de los medios de comunicación. Los grandes, canales privados, prensa gráfica, cadenas radiales están en manos de consorcios empresariales, Grupos Bancarios, no solo locales, sino otros como Goldman Sachs, Constructoras, Grupos Inversores, Editoriales, o personajes como Soros, Polanco, Godó, o  Berlusconi. Esos medios son los nos dan la información de cada dia,  los que manipulan u ocultan;  los que exageran o tergiversan. Y el bombardeo continuo hace su efecto. Por eso, tenemos que armarnos de datos y argumentos, que los hay de sobra.

     Ellos solo se preocupan de que la distribución de la renta siga creciendo en favor del capital y en perjuicio del trabajador. No es una frase, allí están los cuadros estadísticos que lo denuncian.  Desde los años 70, esas líneas que iban relativamente paralelas se abren y se alejan una de otra en los gráficos. Y cada euro que gana el capital lo pierde el trabajador. Y para entenderlo no hace falta ser economista, basta con gestionar una economía familiar, ser un joven en paro o con trabajo precario o un jubilado. 

    Ellos todavía no entendieron que  nadie nos maneja o nos empuja; que estamos en la calle para defender al Sistema Público, queremos que las pensiones no dependan de marchas y protestas, y porque su actualización y sus objetivos son un derecho que no nos cansaremos de recordar que está en el artículo 50 de la Constitución.

     Y que por ello luchamos, para nosotros, pero también para nuestros hijos y nuestros nietos. Porque sabemos que estos derechos no cayeron del cielo ni fueron un regalo, se consiguieron con años de lucha y sacrificio de muchas compañeras y compañeros. Y ahora con promesas y nuevas mentiras el gobierno y sus cómplices parlamentarios intentan calmar las aguas y que “baje la marea”. 

      No lo van a conseguir. Esta marea está formada por millones de ciudadanos hartos de engaños y mentiras. Y en la calle nos tendrán, hasta que escuchen y cumplan la voluntad popular.

 

“Si no hay comida cuando se tiene hambre, si no hay medicamentos cuando se está enfermo, si hay ignorancia y no se respetan los derechos elementales de las personas, la democracia es una cáscara vacía aunque los ciudadanos voten y tengan un Parlamento”.  

                                  Nelson Mandela, discurso ante  los presidentes latinoamericanos en 1998

_____________________________________

 

Tercer Manifest de la Marea Pensionista de les Comarques de Tarragona /16 abril 2018

Des de la nostra última concentració pública, el passat 17 de març, algunes coses han començat a moure. Vam dir llavors que l'únic idioma que entenen els governants és el del carrer. I així va ser, i els que tantes vegades van dir que no hi havia diners, van fer aparèixer 1.050 milions. ¿I què representa aquesta suma? Equival a menys del que els ciutadans estem pagant pel fallit projecte del dipòsit de gas de Florentino Pérez a les costes de Tarragona. Seguim comparant: aquests augments han costat tres vegades menys que els submarins que està construint Defensa. I el rescat a les empreses de les autopistes radials -un altre exemple - ens costarà quatre vegades els diners que s'han destinat als augments als jubilats.

A diferents col·lectius se'ls atorguen increments que van des de l'1 al 3%., Però gairebé cinc milions de jubilats queden amb el 0,25%. I tinguem en compte que alguns d'aquests increments, com el de les pensions de viduïtat haurien d'haver començat a aplicar-se el 2012 i pujar cada any, però mai ho van fer i ja han perdut mes del 4%. Aquesta es la realitat.

La qüestió no són aquests euros repartits per apaivagar les protestes. El problema de fons és que volen escanyar a poc a poc el Sistema Públic. Ells són gestors de la cosa pública, però el seu objectiu és privatitzar. Fins al punt que ni més ni menys que el president del Banc d'Espanya, el Sr. Linde, es queixa que molts dels jubilats han preferit anar pagant un habitatge en lloc d'invertir en fons de pensions de la banca privada. Aquest és el seu consell. El Sr. Luis María Linde ha de tenir un màster en desvergonyiment.

Com bé assenyalava la Coordinadora Estatal de Jubilats, aquests increments són absolutament insuficients i no resolen la situació del sistema públic de pensions que des de fa anys necessita reformes que el facin viable i sostenible. Per contra, les reformes del 2011 i del 2013, introdueixen factors que aniran reduint els ingressos dels pensionistes. Per això exigim la seva derogació.

I atenció als joves i als treballadors en actiu, perquè a partir de l'1 de gener de l'any 2019, ningú es podrà jubilar amb les condicions prèvies al 2011. I a més, la retallada de les noves pensions serà del 0,5% anual, acumulatiu i revisable. D'aquesta manera les jubilacions aniran baixant progressivament. Aquestes reformes apunten a la destrucció del sistema públic de pensions. Aquest és a mitjà o llarg termini l'objectiu del govern i els seus còmplices. Per això diem que quan lluitem també ho fem pels nostres fills i els nostres néts.

El que ells defineixen com "inviable", perquè hi ha menys cotitzants i més jubilats, és un producte de les seves polítiques, perquè a més de la xifra de 3 milions i mig d'aturats, els nous treballadors són precaris i amb sous més baixos. Entre altres causes, per la reforma laboral que va provocar un retrocés en la situació social i econòmica dels treballadors.

Ni el govern, ni gran part del parlament s'han preocupat aquests anys pel Pacte de Toledo, acord que durant diversos anys va permetre entre altres coses acumular un fons de reserva per a situacions excepcionals i que tenia 68.000 milions d'euros el 2012. Durant la gestió del partit Popular, successius recessos anuals van deixar pràcticament esgotats els fons. L’"excepcional" va ser la gestió del govern, la forma en què va distribuir els pressupostos de l'estat i el seu desinterès en prendre mesures per garantir el sistema públic de pensions. Aquesta situació, no ha estat una fatalitat, té responsables.

Els executors d'aquestes polítiques ja han rebut "premis". Ens referim a l'obediència deguda als dictats de la "troica" europea, que no representa als seus pobles, sinó que actuen com a simples testaferros dels veritables poders que són els econòmics-financers. El ministre d'Economia del Sr. Rajoy, ha estat premiat amb la vicepresidència del Banc Europeu.

Ja ho anticipem, i es va confirmar. De Guindos guanyarà un sou de 334.000 euros, el que equival a 927 euros per dia. O sigui que guanyarà en un dia el que no guanyen en un mes milions de jubilats o treballadors en aquest país.

Aquests personatges són els que ens solen demanar paciència i sacrifici als ciutadans. I els seus "companys de viatge" són els alts càrrecs o els directius o consellers de bancs i de grans empreses que també és auto apliquen sous milionaris. Els presidents dels sis majors bancs privats espanyols van guanyar una mitjana de 3,7 milions d'euros a l'any, això vol dir 140 vegades més que el salari mitjà d'un ciutadà espanyol segons les estadístiques oficials. I els balanços d'aquests bancs, i d'aquestes grans empreses segueixen augmentant beneficis encara durant les crisis, mentre les majories socials són les que en pateixen les conseqüències.

Però tot això no és fatalitat ni és accidental. És un sistema muntat i oliat per beneficiar a pocs perjudicant molts. I això requereix polítiques antipopulars, disposa retallades de sanitat i educació, i necessita lleis de control social, llei mordassa que limita drets i llibertats. Estan aplicant reformes al Codi Penal que es van fer el 2015 per combatre el terrorisme d'ISIS. La interpretació d'aquestes normes pot suposar una deriva autoritària i restrictiva dels drets i llibertats dels ciutadans en nom de l'ordre públic. Està en risc la llibertat d'expressió i el dret a la protesta social.

Un altre engranatge fonamental del control social són la majoria dels mitjans de comunicació. Els grans, canals privats, premsa gràfica, cadenes radials estan en mans de consorcis empresarials, Grups Bancaris, no només locals, sinó altres com Goldman Sachs, Constructores, Grups Inversors, Editorials, o personatges com Soros, Polanco, Godó, o Berlusconi. Aquests mitjans són els que ens donen la informació de cada dia, els que manipulen o amaguen; els que exageren o tergiversen. I el bombardeig continu fa el seu efecte. Per això, hem d’armar-nos de dades i arguments, que n'hi ha de sobres.

Ells només es preocupen que la distribució de la renda segueixi creixent en favor del capital i en perjudici del treballador. No és una frase, allà hi ha els quadres estadístics que ho denuncien. Des dels anys 70, aquestes línies que anaven relativament paral·leles s'obren i s'allunyen una de l'altra en els gràfics. I cada euro que guanya el capital ho perd el treballador. I per entendre-ho no cal ser economista, només cal gestionar una economia familiar, ser un jove a l'atur o amb treball precari o un jubilat.

Ells encara no van entendre que ningú ens fa anar o ens empeny; que estem al carrer per defensar el sistema públic, volem que les pensions no depenguin de marxes i protestes, i perquè la seva actualització i els seus objectius són un dret que no ens cansarem de recordar que està en l'article 50 de la Constitució.

I que per això lluitem, per a nosaltres, però també per als nostres fills i els nostres néts. Perquè sabem que aquests drets no van caure del cel ni van ser un regal, es van aconseguir amb anys de lluita i sacrifici de moltes companyes i companys. I ara amb promeses i noves mentides el govern i els seus còmplices parlamentaris intenten calmar les aigües i que "baixi la marea".

No ho aconseguiran. Aquesta marea està formada per milions de ciutadans farts d'enganys i mentides. I al carrer ens tindran, fins que escoltin i compleixin la voluntat popular.

"Si no hi ha menjar quan es té gana, si no hi ha medicaments quan s'està malalt, si hi ha ignorància i no es respecten els drets elementals de les persones, la democràcia és una closca buida encara que els ciutadans votin i tinguin un Parlament".

Nelson Mandela, discurs davant dels presidents llatinoamericans el 1998

Video

.

Esdeveniments